La Gaceta
Sergi Durbà, 16/05/2008
Llig amb interés l’article escrit per Quico Fernàndez en aquestes pàgines i no pare de pensar. A penes fa deu anys em trobava davant seu, assegut en una simple cadira d’institut, marejat perquè no acabava d’entendre allò que ens transmetia com a professor de valencià: que si el bilingüisme és una eina ideològica, que si el conflicte lingüístic, que si els dialectes, que si tantes altres coses relacionades amb l’ús de la llengua. Ara estic convençut de no equivocar-me, el valencià continua marginat, arraconat al reducte folklòric de les falles i l’exaltació a la Verge. Pense que ja era hora que arribara un episodi com l’esdevingut a propòsit de l’expedient de segregació del Port, que es descobrira d’una vegada per totes la intolerància d’aquells que s’amaguen sota el rostre de l’educació i el regionalismo bien entendido. No ens hem d’equivocar: en la defensa de la llengua pròpia s’està o no s’està, o es parla amb totes les conseqüències o no es parla. I Quico, simplement, va fer això, va parlar-la, en un tens plenari, en el Port, i li negaren la paraula. No és que estiguera en contra de la segregació, que també; simplement és que la seua postura avançava en una llengua aliena a uns veïns que la menyspreen, en una llengua que els segregacionistes només lloen quan toca cantar l’himne de Serrano o quan toca burlar-se dels paletos de Sagunt. Quico és una persona íntegra, militant d’un partit nacionalista, els del valencià. Jo diria, no obstant això, que és alguna cosa més, perquè jo he gaudit amb les seues converses i sé que és dels pocs que defén el seu poble d’una manera plena, que és dels pocs que intenta que els veïns del vell Morvedre no ens avergonyim del que som, valencians. El que va passar al Port només evidencia el que alguns ja sabíem des de feia temps: el moviment segregacionista és una estafa, un cúmul de manipulacions que agrupa a propis i estranys al voltant d’una causa dirigida per un tal Jaime Goig, curiós cognom, personatge capaç de predicar un missatge que malvén els postulats nacionalistes, que si el dret a decidir, que si bla, que si bli, que si ble. Al seu recer, es troben unes ments enfervorides que el segueixen com si fóra un profeta, sense entendre res del que diu, segures d’engolir-se un míting victimista que els dóna grans resultats, car tot plegat tenen sis regidors. Entretant, hi ha la resta de partits, desorientats pel curs dels esdeveniments, tractant de calmar uns ànims que pareixen esguitar-los sense sentir-se’n al·ludits. Qui calla, atorga. Quanta vulgaritat!. Pense de nou en aquell professor d’institut, en aquella persona íntegra que lluitava perquè aprenguérem coses útils, en aquell docent que mai no deixava de demostrar que la llengua necessitava i necessita d’estima i fidelitat, orgullosa de ser testimoni d’uns sentiments traspassats de generació en generació. En definitiva, jo vaig ser alumne de Quico, sóc de Sagunt, la meua llengua és el valencià i puc dir ben alt que mai ningú em farà abaixar la cara per això. Ara he recollit el testimoni, sóc professor, i crec que en gran mesura li ho dec a ell. El meu homenatge és aquest article, que clou amb ganes d’agrair-li-ho simplement perquè s’ho mereix. Gràcies company.
Llig amb interés l’article escrit per Quico Fernàndez en aquestes pàgines i no pare de pensar. A penes fa deu anys em trobava davant seu, assegut en una simple cadira d’institut, marejat perquè no acabava d’entendre allò que ens transmetia com a professor de valencià: que si el bilingüisme és una eina ideològica, que si el conflicte lingüístic, que si els dialectes, que si tantes altres coses relacionades amb l’ús de la llengua. Ara estic convençut de no equivocar-me, el valencià continua marginat, arraconat al reducte folklòric de les falles i l’exaltació a la Verge. Pense que ja era hora que arribara un episodi com l’esdevingut a propòsit de l’expedient de segregació del Port, que es descobrira d’una vegada per totes la intolerància d’aquells que s’amaguen sota el rostre de l’educació i el regionalismo bien entendido. No ens hem d’equivocar: en la defensa de la llengua pròpia s’està o no s’està, o es parla amb totes les conseqüències o no es parla. I Quico, simplement, va fer això, va parlar-la, en un tens plenari, en el Port, i li negaren la paraula. No és que estiguera en contra de la segregació, que també; simplement és que la seua postura avançava en una llengua aliena a uns veïns que la menyspreen, en una llengua que els segregacionistes només lloen quan toca cantar l’himne de Serrano o quan toca burlar-se dels paletos de Sagunt. Quico és una persona íntegra, militant d’un partit nacionalista, els del valencià. Jo diria, no obstant això, que és alguna cosa més, perquè jo he gaudit amb les seues converses i sé que és dels pocs que defén el seu poble d’una manera plena, que és dels pocs que intenta que els veïns del vell Morvedre no ens avergonyim del que som, valencians. El que va passar al Port només evidencia el que alguns ja sabíem des de feia temps: el moviment segregacionista és una estafa, un cúmul de manipulacions que agrupa a propis i estranys al voltant d’una causa dirigida per un tal Jaime Goig, curiós cognom, personatge capaç de predicar un missatge que malvén els postulats nacionalistes, que si el dret a decidir, que si bla, que si bli, que si ble. Al seu recer, es troben unes ments enfervorides que el segueixen com si fóra un profeta, sense entendre res del que diu, segures d’engolir-se un míting victimista que els dóna grans resultats, car tot plegat tenen sis regidors. Entretant, hi ha la resta de partits, desorientats pel curs dels esdeveniments, tractant de calmar uns ànims que pareixen esguitar-los sense sentir-se’n al·ludits. Qui calla, atorga. Quanta vulgaritat!. Pense de nou en aquell professor d’institut, en aquella persona íntegra que lluitava perquè aprenguérem coses útils, en aquell docent que mai no deixava de demostrar que la llengua necessitava i necessita d’estima i fidelitat, orgullosa de ser testimoni d’uns sentiments traspassats de generació en generació. En definitiva, jo vaig ser alumne de Quico, sóc de Sagunt, la meua llengua és el valencià i puc dir ben alt que mai ningú em farà abaixar la cara per això. Ara he recollit el testimoni, sóc professor, i crec que en gran mesura li ho dec a ell. El meu homenatge és aquest article, que clou amb ganes d’agrair-li-ho simplement perquè s’ho mereix. Gràcies company.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada