Superats els idus de març, pensava el passat mes d’abril, com tots els abrils, que encara hem de continuar lluitant pels nostres drets com a poble: el dret a usar la nostra llengua, el dret a la cultura pròpia, el dret a la no subordinació a altres llengües i cultures, el dret a la igualtat econòmica, a la no discriminació fiscal, en definitiva el dret a l’autogovern i a la llibertat
Pensava ingènuament que certs valors s’havien consolidat en la transició, que allò de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia havia impregnat la nostra societat i que les exhibicions d’intolerància de la dreta més reaccionària eren ja cosa del passat.
També pensava que prompte arribaria maig i celebraríem els 40 anys de la revolució social i cultural del 68, quan els estudiants parisencs escrivien a les parets “ Prohibit prohibir”. Quaranta anys de la Primavera de Praga. Quaranta anys de lluita contra el dogmatisme i la intolerància.
Però l’any 2008 ens ha arribat com el vent de ponent, que socarra camps i ciutats, que destruïx pobles i cultures, que asfixia la llibertat. El 24 d’abril no vaig poder parlar en valencià en un acte públic en la meua ciutat, davant dels meus veïns. Mai m’havia sentit tan humiliat políticament, tan impotent. Ni quan ens fitxà la guàrdia civil en el referèndum contra l’OTAN, ni quan els radicals ens amenaçaven, ni quan hem rebut palo de la policia per protestar contra les condicions dels treballadors del camp. Res pot ofendre més a un demòcrata que la negació de la paraula.
D’on prové tanta intolerància? Qui l’alimenta? Per què hi ha tanta gent que calla? Cal recordar el conte de Brecht? Quan se censura a un regidor, la institució i la democràcia municipal es debiliten i, per tant, des de l’alcalde fins a l’últim regidor no poden ser-ne còmplices.
Els ve molt bé callar, ser “neutrals”, ja ho faran els del Bloc, ja ho diran els nacionalistes, que s’enfronten entre ells, com si SP i BLOC foren dos versions territorials encarades. Fins i tot una part de la premsa hi col.labora. Que fàcil, que maniqueu, que miserable !
Però en política, com en tantes altres coses en la vida, el que importen són els fets, i els fets es poden demostrar. I els fets demostren que en la nostra dilatada trajectòria municipal, els regidors del Bloc han treballat per al Port igual que per a la resta de la ciutat. “Obras son amores y no buenas razones”. És més, hem fet més pel Port que tots els regidors junts de SP, i tenim millors projectes, si és que ells en tenen cap. Som un partit amb vocació orgànica i institucional de representar tota la ciutat.
I és cert que no tenim pèls en la llengua i diem i fem el que cal en cada moment, sense complexos, defensant un model de ciutat i de societat legítimament i democràticament, amb principis. No és això el que diuen els ciutadans que esperen dels polítics, que parlen clar ? No és la primera vegada que ens hem quedat sols defensant la institució contra els insults i la intolerància. I podem garantir que passe el que passe, els crits no ens faran callar, perquè la paraula és la nostra força.
Quico Fernàndez
Portaveu del BLOC
6 de maig de 2008
Pensava ingènuament que certs valors s’havien consolidat en la transició, que allò de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia havia impregnat la nostra societat i que les exhibicions d’intolerància de la dreta més reaccionària eren ja cosa del passat.
També pensava que prompte arribaria maig i celebraríem els 40 anys de la revolució social i cultural del 68, quan els estudiants parisencs escrivien a les parets “ Prohibit prohibir”. Quaranta anys de la Primavera de Praga. Quaranta anys de lluita contra el dogmatisme i la intolerància.
Però l’any 2008 ens ha arribat com el vent de ponent, que socarra camps i ciutats, que destruïx pobles i cultures, que asfixia la llibertat. El 24 d’abril no vaig poder parlar en valencià en un acte públic en la meua ciutat, davant dels meus veïns. Mai m’havia sentit tan humiliat políticament, tan impotent. Ni quan ens fitxà la guàrdia civil en el referèndum contra l’OTAN, ni quan els radicals ens amenaçaven, ni quan hem rebut palo de la policia per protestar contra les condicions dels treballadors del camp. Res pot ofendre més a un demòcrata que la negació de la paraula.
D’on prové tanta intolerància? Qui l’alimenta? Per què hi ha tanta gent que calla? Cal recordar el conte de Brecht? Quan se censura a un regidor, la institució i la democràcia municipal es debiliten i, per tant, des de l’alcalde fins a l’últim regidor no poden ser-ne còmplices.
Els ve molt bé callar, ser “neutrals”, ja ho faran els del Bloc, ja ho diran els nacionalistes, que s’enfronten entre ells, com si SP i BLOC foren dos versions territorials encarades. Fins i tot una part de la premsa hi col.labora. Que fàcil, que maniqueu, que miserable !
Però en política, com en tantes altres coses en la vida, el que importen són els fets, i els fets es poden demostrar. I els fets demostren que en la nostra dilatada trajectòria municipal, els regidors del Bloc han treballat per al Port igual que per a la resta de la ciutat. “Obras son amores y no buenas razones”. És més, hem fet més pel Port que tots els regidors junts de SP, i tenim millors projectes, si és que ells en tenen cap. Som un partit amb vocació orgànica i institucional de representar tota la ciutat.
I és cert que no tenim pèls en la llengua i diem i fem el que cal en cada moment, sense complexos, defensant un model de ciutat i de societat legítimament i democràticament, amb principis. No és això el que diuen els ciutadans que esperen dels polítics, que parlen clar ? No és la primera vegada que ens hem quedat sols defensant la institució contra els insults i la intolerància. I podem garantir que passe el que passe, els crits no ens faran callar, perquè la paraula és la nostra força.
Quico Fernàndez
Portaveu del BLOC
6 de maig de 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada