Emprant la llengua que a ell tant li agrada, "lo cortès no quita lo valiente". I ho dic per la hipèrbole que he utilitzat al títol d'aquest escrit: n'és una exageració ben grossa tractar d'amic una persona que, després de més de trenta anys de coneixença mútua, gosa ara de qualificar-me de menyspreable. M'explique: si ell assevera que els del BLOC són uns "rastreros" i jo forme part del BLOC, jo sóc "rastrer". Açò hom diu sil·logisme de primer grau, no és veritat, Vicente?. Però que s'ha de dir d'aquells que en morir Franco, i al caliu de la democràcia, renegaren d'allò que ensenyaren (recordes, Vicente, com em corregies els textos que jo escrivia en valencià i em canviaves mosatros per nosaltres, aixina per així, llunt per lluny...) i començaren a fer giravoltes al llarg de l'arc polític municipal com vertaders acròbates de circ?. Tu has de definir-los, però sense por a equivocar-me et recordaré que tu ets un d'ells. Si no, què defensaves i què acabares atacant?, quines paraules em corregies i quines acabares utilitzant als teus llibrets de falla?, perquè t'apropares al GAV, per què tens vas anar, amb algun altre saguntí molt conegut, a formar candidatura a les files d'un vividor de la política com Cortés?, per què has acabat enrolant-te amb el PP que pacta amb un partit que només vol espoliar Sagunt?... Quin camí més gloriós, eh, Vicente? Quantes camises canviades en tan poc de temps. Per què, Vicente?. I tu em dius a mi "rastrer" . Rastrers són els rèptils, els que caminem arrossegant la panxa i fent esses, i jo, des que ens coneguem tu i jo, i moltes persones més que no esmentaré per respecte, he anat amb la panxa buida i caminant recte, sempre amb la mateixa camisa. I la veritat és que socialment mai no he deixat de ser una persona gris i gairebé invisible en contrapunt a la teua omnipresència i brillantor. Però malgrat tot, sóc feliç, perquè sempre he pogut – i puc – mirar els ulls dels meus fills sense cap indici de vergonya per haver fet alguna cosa que no devia. I tu, Vicente, podries rebatre els arguments que jo he exposat mirant-me a la cara?. Crec que no, però clar, si fores capaç de vendre, "I li diuen pau", una cançó teua i meua, i presentar-la davant tothom com a pròpia, què podem esperar de tu?... el que has fet, trair el teu poble i els teus amics. I espere que les urnes t'envien al lloc on estan tots els traïdors: al silenci de la vergonya.
Ah, Vicent, i fes el favor de corregir-me este article. Gràcies.
Federic Aznar
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada